Conclusions individuals

Maria Sangés

Un cop acabat el blog, he pogut comprovar com realment els fets del Cu-cut van ser tractats de maneres molt diverses per la premsa espanyola i catalana. Mitjançant l’anàlisi dels diferents periòdics doncs, he vist com passa per davant el patriotisme i la pròpia idea de centralisme abans que la llibertat d’expressió.

Cal tenir en compte a més, que la burgesia pujava amb molta força (a partir de mitjans econòmics, socials, culturals...) i és per això que la premsa estava molt influenciada per aquesta classe. Partint d’aquest punt doncs, podem concloure que la majoria de la població d’un cert nivell econòmic i cultural, no es podia permetre quedar malament amb l’Estat central i per tant, decidí no ficar-se en el conflicte de l’assalt; personalment aquest comportament respon a la frase: “qui calla, atorga”.

Tot i la poca protesta que semblava que hi havia hagut, a partir de la informació recollida al blog he pogut comprovar que eren molts els que es posicionaren en contra dels fets a partir d’articles, caricatures, manifestos... però foren pocs els que no en sortiren perjudicats. És curiós: els que realment van cometre un delicte, sortiren impecables dels fets, i pel contrari els que en foren les víctimes i en van patir les conseqüències, resulta que n’acabaren sent els culpables. Cal concloure doncs, que els mitjans de comunicació del moment tenien el suficient poder per moure tot un país, corroborant així la hipòtesis de l’Espinet on afirma que és justament en aquests anys, quan es produeix la gènesi de la societat de masses. 

Pere Bolet

Personalment aquest treball m’ha semblat molt positiu. Ens ha servit per endinsar-nos en un fet històric, amb una profunditat i una anàlisi que molt poques vegades hem tingut l’ocasió de posar en pràctica, de la mateixa manera que ho hem fet amb el context, amb la societat del moment. Hem conegut com funcionava el nostre país en una època que no ens cau tan lluny (menys si tenim en compte que alguns encara tenim algun avi nascut en aquelles dècades), i hem descobert com s’hi va gestar aquesta societat-cultura de comunicació de masses, que va instaurar alguns sistemes, valors, rols o ideals que encara es mantenen avui en dia.
Després de tot el treball fet, hem vist com en no massa anys, la societat catalana (i espanyola) va viure uns canvis transcendentals i importantíssims, que ho van transformar pràcticament tot, prova d’això és que els propis contemporanis se n’adonaven de tot el que evolucionava, i feien evolucionar (n’hem pogut llegir cròniques i textos).
La reflexió que em plantejo ara, és, si és possible que nosaltres transformem la societat en la qual vivim tan com ho van fer els habitants de principis del segle XX, ara que estem a principis (precisament) del s. XXI. Viurem transformacions tan importants com aquelles? En formarem part? Realment és possible canviar les coses tan com van canviar ara farà un segle? I què puc fer jo per canviar-les? Trobaré un grapat de gent amb ideals i inquietuds com les meves i serem capaços de dur-les a terme com ho va fer, o intentar fer, en aquest cas aquella burgesia catalana?
Aquí crec que es troba la clau de volta de la Història, conèixer i analitzar el passat, aprendre’n, per no repetir-ne els errors (tal com es diu sempre), però sobretot per reflexionar-hi, i que ens serveixi per pensar en el present, i el futur. Pensant-hi una mica, em sembla que el fet que em plantegi aquestes qüestions són el veritable gran èxit d’aquest treball.


Esther Blanco

Al llarg de la realització d’aquest treball, he trobat molt interessant el fet d’haver-nos d’endinsar en el context de l’època; com era la societat, què interessava a la gent de l’època en funció de la seva classe social, per a què es sacrificaven... de manera que poguéssim comprendre millor els fets a analitzar. Aquest és potser l’aspecte que més he valorat, de cara a que generalment, només aprenem què va passar, sense endinsar-nos en entendre el perquè. D’altra banda, una de les motivacions principals que he tingut, és anar descobrint que la majoria d¡esdeveniments, càrrecs de feina, causes... estaven interrelacionades, i que el poder acaba sent la font principal dels problemes.


Claudia Rodríguez

El princpi del segle XX va ser una època de grans avenços per a Catalunya en qualsevol dels sectors; econòmic (establiment de la societat industrial, creixement burguesia catalana), cultural (expansió de la premsa catalana, jocs florals), tecnològic (electricitat, telèfon, xarxes ferroviàries…), entre molts d’altres. I ésefectivament en aquest context històric que hem analitzat en profunditat que es situa l’inici de la societat de masses tal i com ens diu la tesi d’Espinet i Tresserres.

Es va passar a un nou model de societat on els mitjans de comunicació, concretament al primer terç, la premsa, n’eren la base. La premsa oferia l’actualitat, a la vegada que permetia l’alfabetització, lluitava per la llibertat d’expressió en una societat encara molt endarrerida i afavoria la crítica i la diversitat d’opinió. És precisament, segons la meva opinió, l’aparició de la premsa, de la llibertat d’expressió i la crítica, que es va donar un creixement i una ràpida evolució en els diversos àmbits i es va establir l’inici d’una societat alfabetitzada i amb molt de poder i camí per davant. Sense els mitjans de comunicació de masses i la inexistència de la crítica només ens portaria un cop i un altre cap a una societat estancada, sense creixement, i qui sap si encara analfabeta.

Així doncs, l’elaboració d’aquest treball m’ha permès ampliar i aprofunditzar tant en el meu coneixement sobre els fets (amb l’oportunitat de viure’ls gairebé de primera mà), com sobre el context històric i de grans intel·lectuals tant de l’època estudiada (Prat de la Riba, Cambó, etc.) com actuals (Espinet, Tresserres o J.M.Figueres).


Shelly Agustiño

Quan analitzes un fet històric has de tenir en compte les circumstàncies de l’època en que es va produir, ja que aquest no és un esdeveniment aïllat. A l’hora de crear aquest blog hem tractat de no deixar de banda l’economia, la política, la cultura, la societat i la tecnologia d’inici del segle XX amb la finalitat d’entendre el per què del que va ocórrer.

Espanya, a l’inici del segle XX, “gaudia” d’un règim polític corrupte i artificial en què les institucions més importants no representaven el poble, ja que el sufragi sovint era manipulat per les que tenien més poder, per tant, la situació política era molt inestable. A més, patia un retard econòmic i cultural respecte la resta d’Europa.La generació de l’inici del segle XX marca el pas del Modernisme al Noucentisme a Catalunya, que ambdós expressen un canvi de mentalitat a la societat. Amb aquest afany de modernitzar-se es comença a configurar la societat de masses. Aquesta és, a grans trets, la situació que imperava a l’època en que l’exèrcit espanyol, l’orgull del qual estava ferit per la derrota de Cuba (qualsevol mostra de nacionalisme perifèric era una ofensa per aquest), assalta la redacció del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya.   

L’apartat de l’anàlisi de la notícies publicades a l’ABC i al Noticiero Universal també és molt important. L’ABC és espanyolista i clarament culpa als catalans del que va passar; en canvi, el Noticiero Universal, tot i que no es presenta a favor del catalanisme, es posiciona en contra dels fets, encara que defèn l’exèrcit i culpa a l’Estat. Cal dir, que en general ha estat més fàcil trobar diaris que recolzessin els fets que, al contrari, es posicionessin en contra. Els que es posicionaven a favor, generalment, s’esplaiaven més a les seves explicacions. En canvi, els que es posicionaven en contra, només feien un petit comentari donant suport als periòdics assaltats, sense donar-los gaire importància. Tenint en compte aquest element i els fets del 25 de novembre del 1905, considero que no existia la llibertat d’expressió a l’àmbit periodístic. Fa aproximadament un segle la premsa estava molt condicionada per la política i les forces que imperaven en aquell moment (l’Exèrcit, per exemple), però a l’actualitat no ho està?