Volíem conèixer el punt de vista sobre els fets de dos personatges de l’actualitat que estiguessin relacionats, directa o indirectament, amb el que va ocórrer el 25 de novembre de 1905. Per aquest motiu, vam decidir entrevistar als diferents bàndols, una persona que hagués estat o estigués a l’exèrcit i algú que treballés o hagués treballat al món del periodisme.
La llibertat d’expressió està directament relacionada amb el tema del blog. Per aquest motiu hem respectat la voluntat dels personatges entrevistats d’aparèixer o no en aquest i les entrevistes estan enregistrades en diferents formats, el que ells ens han permès utilitzar, i en diferents idiomes (català o castellà).
La llibertat d’expressió està directament relacionada amb el tema del blog. Per aquest motiu hem respectat la voluntat dels personatges entrevistats d’aparèixer o no en aquest i les entrevistes estan enregistrades en diferents formats, el que ells ens han permès utilitzar, i en diferents idiomes (català o castellà).
Entrevista 1
Quina és la visió de l’exèrcit sobre el catalanisme? Seria possible que l’Exèrcit assaltés la redacció d’un periòdic que ha publicat un acudit sobre aquest? Possiblement, podríem aconseguir aquesta informació mitjançant llibres, periòdics o Internet. Però, millor que un ex-militar ens ho expliqui. El primer entrevistat és un policia nacional que va estar dos anys a l’exèrcit. Per motius personals, no ha volgut revelar la seva identitat. A continuació, exposarem una síntesi de les seves
respostes:
1. ¿Cuál es su opinión sobre los hechos?
<<Subjetivamente y desde el punto de vista de la libertad de expresión>> está en contra de que el ejército asaltara las redacciones del Cu-cut! y La Veu de Catalunya y que, además, <<cerraran estos periódicos por el simple hecho de publicar unos dibujos>>. Aún así, la prensa se tendría que dedicar a narrar hechos, no a dar su opinión sobre estos.
Por otra parte, sin conocer las leyes de aquel momento ni la caricatura que provocó esa situación, es complicado valorarlos de una forma objetiva.
2. ¿Cree que en la sociedad que vivimos podría ocurrir un caso similar al de 1905?
No cree que en la actualidad ocurriera un caso similar. Aun así, el periódico Jueves publicó unas viñetas subidas de tono sobre los Príncipes de Asturias, en este caso el ejército no intervino, pero Jueves fue censurado.
3. ¿Cuál es la opinión general del ejército respecto al catalanismo actualmente?
En el ejército siempre le <<han llamado Cata, Catalino, etc. pero siempre de forma cariñosa, nunca despectivamente>>. Aún así, por regla general, la gente que se alista en el ejército no está a favor de este porque creen en la unidad nacional. Se alistan para defender su bandera y ayudar a la gente del país en todo lo posible.
4. ¿Cree que le han influenciado en la manera de pensar o de ver las cosas?
Por supuesto que no. <<Tú vas al ejército por voluntad propia>>, no te coaccionan para que te alistes. Por lo tanto, ya tienes tus propias ideas. Allí te dan valores como el sacrificio y el compañerismo, no te inculcan valores negativos.
5. ¿Qué relación existe entre el Gobierno y el Ejército? ¿Cree que la política está presente en el Ejército?
<<El Ejército está al servicio del Gobierno y de todos los españoles>>. Desde el punto de vista de Óscar, la política sí que está presente en el Ejército. Un claro ejemplo es que cuando se elige a un presidente de otro partido político al anterior, los altos cargos del Ejército también cambian.
6. ¿Cree que el Ejército debería tener más poder para actuar cuando lo crea conveniente?
Según la opinión de Óscar, no debería actuar cuando lo creyera conveniente. El Ejército está al servicio del pueblo, por lo tanto, es necesario que la última palabra la tenga el Presidente junto con los ministros, ya que ha sido elegido por los españoles.
7. ¿Es real la libertad de expresión en el Ejército?
Sí que es real.
Existe un conducto reglamentario que indica cómo se deben presentar las cosas. Por ejemplo, si alguien no está de acuerdo en realizar una actividad, lo ha de presentar por escrito para que llegue a la persona encargada de esta.
En temas de actualidad también existe esta libertad de expresión. Hacia el catalanismo, por ejemplo, se puede estar de acuerdo o no, es indiferente.
<<Subjetivamente y desde el punto de vista de la libertad de expresión>> está en contra de que el ejército asaltara las redacciones del Cu-cut! y La Veu de Catalunya y que, además, <<cerraran estos periódicos por el simple hecho de publicar unos dibujos>>. Aún así, la prensa se tendría que dedicar a narrar hechos, no a dar su opinión sobre estos.
Por otra parte, sin conocer las leyes de aquel momento ni la caricatura que provocó esa situación, es complicado valorarlos de una forma objetiva.
2. ¿Cree que en la sociedad que vivimos podría ocurrir un caso similar al de 1905?
No cree que en la actualidad ocurriera un caso similar. Aun así, el periódico Jueves publicó unas viñetas subidas de tono sobre los Príncipes de Asturias, en este caso el ejército no intervino, pero Jueves fue censurado.
3. ¿Cuál es la opinión general del ejército respecto al catalanismo actualmente?
En el ejército siempre le <<han llamado Cata, Catalino, etc. pero siempre de forma cariñosa, nunca despectivamente>>. Aún así, por regla general, la gente que se alista en el ejército no está a favor de este porque creen en la unidad nacional. Se alistan para defender su bandera y ayudar a la gente del país en todo lo posible.
4. ¿Cree que le han influenciado en la manera de pensar o de ver las cosas?
Por supuesto que no. <<Tú vas al ejército por voluntad propia>>, no te coaccionan para que te alistes. Por lo tanto, ya tienes tus propias ideas. Allí te dan valores como el sacrificio y el compañerismo, no te inculcan valores negativos.
5. ¿Qué relación existe entre el Gobierno y el Ejército? ¿Cree que la política está presente en el Ejército?
<<El Ejército está al servicio del Gobierno y de todos los españoles>>. Desde el punto de vista de Óscar, la política sí que está presente en el Ejército. Un claro ejemplo es que cuando se elige a un presidente de otro partido político al anterior, los altos cargos del Ejército también cambian.
6. ¿Cree que el Ejército debería tener más poder para actuar cuando lo crea conveniente?
Según la opinión de Óscar, no debería actuar cuando lo creyera conveniente. El Ejército está al servicio del pueblo, por lo tanto, es necesario que la última palabra la tenga el Presidente junto con los ministros, ya que ha sido elegido por los españoles.
7. ¿Es real la libertad de expresión en el Ejército?
Sí que es real.
Existe un conducto reglamentario que indica cómo se deben presentar las cosas. Por ejemplo, si alguien no está de acuerdo en realizar una actividad, lo ha de presentar por escrito para que llegue a la persona encargada de esta.
En temas de actualidad también existe esta libertad de expresión. Hacia el catalanismo, por ejemplo, se puede estar de acuerdo o no, es indiferente.
Entrevista 2En Josep Maria Figueres i Artigues és historiador. Actualment imparteix classes d’història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor d’una trentena de llibres, ha col·laborat en varies revistes i diaris i ha comissariat vaires exposicions. A més, ha rebut diversos guardons pels seus estudis.
Creiem que és interessant haver-li fet una entrevista a aquest professor, per ser un reconegut expert en la matèria (premsa històrica) i ens ha donat dades rellevants a l’hora d’elaborar aquest blog.
En Josep Maria Figueres i Artigues ens va permetre gravar la seva veu, per aquest motiu, no farem una síntesi de les seves respostes, sinó que adjuntem la transcripció d’aquestes.
Volíem fer-li un parell de preguntes sobre el diari ABC que després d’ocórrer els fets mostra un sentiment clarament anticatalanista. De fet, aquest anticatalanisme s’ha mantingut durat tota la seva trajectòria. Quin és el ‘per què’ d’aquest i com evoluciona?
<<El diari ABC davant dels fets coneguts com Cu-cut!, el que succeeix la nit del 25 de novembre del 1905, té una posició coherent amb la seva línia de treball i amb la seva política. És una posició en la que s’uneix aquest diari a la capital de l’Estat, centralista, monàrquic i conservador, i que defensa uns valors. Es un periòdic espanyol i espanyol en la percepció castellana. És a dir, que Castella construeix España i, per tant, tot el que faci referència a l’identitat perifèrica, basca, gallega, catalana, balear, etc., doncs, és menor, és secundari, és accessori. Arriben a definir-la com un virus, com a un càncer. Què es fa amb un virus o un càncer? Exterminar-ho, fa nosa, per tant, els hi agrada més, senzillament, un Estat centralitzat, modèlic, partint doncs de la simple línia castellana amb la llengua, amb el dret,... amb tots els aspectes de la conducta. Quan hi ha una reacció des de la perifèria amb el sentit de l’anterior identitat, perquè és la pròpia, perquè no n’hi ha cap altra, doncs hi ha una posició d’austeritat, de mantenir-la al llarg de la historia fins a l’actualitat. No n’hi ha cap altra explicació, la diferència que s’anul·la des de la posició de violència com ha fet gairebé sempre l’Estat imperialista amb les colònies americanes, que es van haver de marxar en guerres, o les colònies asiàtiques, o les africanes, doncs, que van deixar un situació llastimosa>>.
Fins a quin punt el diari ABC i altres d’aquest mateix caire monàrquic, conservador, centralista i castellà influenciava realment a la societat espanyola?
<<Es fa difícil contestar amb precisió aquesta demanda perquè desconeixem els estudis de recepció dels mitjans, podem interpretar-ho, podem aproximar-nos, podem pensar el què, però disposem de pocs recursos per fer-ho. Alternatives? Hi ha pocs diaris que siguin diaris liberals. Valentí Almirall porta a Madrid 1960 per fer conèixer la seva proposta republicana federal que en el moment del Sexenni Revolucionari, quan es discuteix expulsar, recordem, a Isabel II, al1868. Entra en una etapa de república. Com ha de ser aquesta república, federal, és a dir, des de la Generalitat o centralista, el qual, tornem a estar com sempre, en el que dels 400 diputats, 380 defensin el Govern centralitzat i els altres 20 el dret a la protesta?
Altres diaris que s’han fet a Madrid, per exemple, España Nueva, que es fa als anys 20, de Rodrigo Soriano, o bé, altres periòdics no tenen una capacitat d’influència. Què podem interpretar? Que hi ha un model ideològic basat, des de la victòria de 1714, en una construcció d’un Estat centralitzat i que utilitza la violència com és els canons apunten a Barcelona amb les dues fortaleses, la de la Ciutadella i la de Montjuïc; població que no arriba al mig milió d’habitants, 25.000 exiliats a Viena, porció semblant a la de l’exili del 39, i, per tant, ens trobem amb guerres civils, tota la història contemporània del segle XVIII, XIX i XX. Les tres guerres carlines són guerres civils que defensen un model de furs als carlistes i per la visió catòlica conservadora en estat deshumanitzats fins a l’actualitat i el model centralista liberal en el qual les propostes han estat unes propostes que plantegen un model periodístic que sobresurt amb èxit i que té tanta empenta per la modernitat que fins i tot l’art és catalanista, com és el modernisme. O fins i tot la indústria i l’economia malgrat l’expoli econòmic, perquè fins i tot, les construccions internes de Madrid, s’havia de fer càrrec del ministeri de foment. La qual cosa provocava un drenatge constant de recursos econòmics de la perifèria fins aquí. Ja Almirall denunciava que a finals del segle XIX, els ferrocarrils de Catalunya anaven a la velocitat més baixa de tot l’Estat Espanyol, i hi havia una falta d’equipaments e inversions, ho denunciava als anys 80 del segle XIX Valentí Almirall. És una història secular, per tant, el periodisme ha jugat un paper de construcció i mentalitat, ha jugat un paper de reivindicació de tòpics amb una gran contundència. Hi ha periòdics militars que al costat de tota l’acció de les Acadèmies d’una forma constant, ajuden a construir una ideologia que esdevé dominant. Fins a l’extrem que esdevenen tòpics les nostres peticions: Pide más que un catalán. Sí, com si el català li agradés demanar quan és una persona que tenia l’orgull de no haver de demanar caritat i abans actuava amb un altre posició personal. És un fet, per tant, de confrontació i de lluita ideològica.
No he contestat perquè és impossible sense uns estudis de recepció, conèixer-ho>>.
L’exèrcit tenia aquest component anticatalanista?
<<Tres qüestions prèvies. Primera, l’exèrcit és un organisme públic. Són aquelles persones que estan disposades a donar la vida per salvar la dels civils. Segon punt, l’exèrcit tradicionalment no ha estat considerat per la modernitat i la racionalització. L’exèrcit arribarà amb unes quotes de corrupció tan altes que la guerra del Marroc s’arriben a quedar els diners dels sacs d’ajut. És una xarxa ineficaç, les victòries de l’exèrcit no ho són, hi ha molta grandiloqüència. Quines són les victòries de l’exèrcit del segle XIX? A la Guerra del Francès ha de ser el poble qui agafi les armes, etc. Per tant, no té prestigi. Amb aquesta posició ens trobem que una zona perifèrica que ha estat guanyada militarment, Catalunya, té una identitat i llavors la vol recuperar. Aquesta identitat topa amb una posició centralista i per tant l’escenari és el periodisme. Quin és l’escenari del conflicte? És l’humor, humor amb jocs de paraules ingenus que no poden portar més d’un somriure irònic, però que el militar que té un toc d’humor molt exacerbat, ho contempla amb cua de palla, amb molta sensibilitat, i reacciona. I el Cu-cut!, un setmanari popular catalanista il·lustrat, que hi col·laboren persones com Josep Maria Folch i Torres, personatge revolucionari, col·labora Junceda, que aposta pel catalanisme,... i molts d’altres. Cornet, per exemple,que dibuixa amb un cor. Quins són aquests acudits? Un militar que puja o baixa una bandera i dos paisans que se la miren diuen: aquests colors em sembla que perden... Els colors que són vius el primer dia, es van descolorint. En llenguatge col·loquial es diu que es perden els colors, però perdre també és perdre una batalla. Sempre es fa el doble joc. Això arriba al límit quan surt un acudit del Junceda quan la Lliga ja guanya les eleccions a Catalunya i es veuen dos militars i un li diu a l’altre: Què passa que n’hi ha tanta gent? L’altre diu que es el banquete de la vitoria. El banquete de la victoria? Vaya, seran paisanos. Això els hi toca la moral. Hi ha una tradició de violència, diaris de Madrid són assaltats, El Resumen, El Globo, a finals del segle XIX. És a dir, si tu no creus, ja creuràs. Apliquen la violència. Resultats: que els militars, això es veu a la pel·lícula del Coronel Macià en una escena molt fidel, en quadrilla, que és una agreujant, amb nocturnitat, que és un altre, amb abús d’autoritat, que és un altre,... van a les impremtes i les destrueixen, van a la de La Veu de Catalunya que no té res a veure amb el Cu-cut! i la destrueixen ... Surt aquest sentit de destrucció de la diferència, perquè si fos el Cu-cut! anirien al Cu-cut!, però si van a La Veu de Catalunya que hi té a veure. Sabien molt bé que volien destruir el catalanisme. El resultat és que es llencen mobles, es trenquen,... en fi. Prat de la Riba, a les seves obres completes hi ha un article molt maco que es diu Serenitat que deia què dirien vostès si venen a casa seva i els assalten. El fet, doncs, de tenir aquesta posició de lluita, s’aconsegueix el que la política no havia aconseguit que és que tots els partits catalans van al copo, és a dir, a la majoria. I tret em sembla que són un grup, tots els altres, de carlins, de republicans, espanyolistes, catalanistes, tots van i és el moviment de la Solidaritat Catalana. Rere un any hi ha altres conflictes, però el fet és que els culpables d’aquesta acció que és tota l’oficialitat barcelonina d’uniforme no són castigats. El marquès de Camps ensenya una destral d’intendència a les Corts i diu Con esto ha sido con lo que se ha destruido y tal...>>.
Material audiovisual explicatiu:
<<El diari ABC davant dels fets coneguts com Cu-cut!, el que succeeix la nit del 25 de novembre del 1905, té una posició coherent amb la seva línia de treball i amb la seva política. És una posició en la que s’uneix aquest diari a la capital de l’Estat, centralista, monàrquic i conservador, i que defensa uns valors. Es un periòdic espanyol i espanyol en la percepció castellana. És a dir, que Castella construeix España i, per tant, tot el que faci referència a l’identitat perifèrica, basca, gallega, catalana, balear, etc., doncs, és menor, és secundari, és accessori. Arriben a definir-la com un virus, com a un càncer. Què es fa amb un virus o un càncer? Exterminar-ho, fa nosa, per tant, els hi agrada més, senzillament, un Estat centralitzat, modèlic, partint doncs de la simple línia castellana amb la llengua, amb el dret,... amb tots els aspectes de la conducta. Quan hi ha una reacció des de la perifèria amb el sentit de l’anterior identitat, perquè és la pròpia, perquè no n’hi ha cap altra, doncs hi ha una posició d’austeritat, de mantenir-la al llarg de la historia fins a l’actualitat. No n’hi ha cap altra explicació, la diferència que s’anul·la des de la posició de violència com ha fet gairebé sempre l’Estat imperialista amb les colònies americanes, que es van haver de marxar en guerres, o les colònies asiàtiques, o les africanes, doncs, que van deixar un situació llastimosa>>.
Fins a quin punt el diari ABC i altres d’aquest mateix caire monàrquic, conservador, centralista i castellà influenciava realment a la societat espanyola?
<<Es fa difícil contestar amb precisió aquesta demanda perquè desconeixem els estudis de recepció dels mitjans, podem interpretar-ho, podem aproximar-nos, podem pensar el què, però disposem de pocs recursos per fer-ho. Alternatives? Hi ha pocs diaris que siguin diaris liberals. Valentí Almirall porta a Madrid 1960 per fer conèixer la seva proposta republicana federal que en el moment del Sexenni Revolucionari, quan es discuteix expulsar, recordem, a Isabel II, al1868. Entra en una etapa de república. Com ha de ser aquesta república, federal, és a dir, des de la Generalitat o centralista, el qual, tornem a estar com sempre, en el que dels 400 diputats, 380 defensin el Govern centralitzat i els altres 20 el dret a la protesta?
Altres diaris que s’han fet a Madrid, per exemple, España Nueva, que es fa als anys 20, de Rodrigo Soriano, o bé, altres periòdics no tenen una capacitat d’influència. Què podem interpretar? Que hi ha un model ideològic basat, des de la victòria de 1714, en una construcció d’un Estat centralitzat i que utilitza la violència com és els canons apunten a Barcelona amb les dues fortaleses, la de la Ciutadella i la de Montjuïc; població que no arriba al mig milió d’habitants, 25.000 exiliats a Viena, porció semblant a la de l’exili del 39, i, per tant, ens trobem amb guerres civils, tota la història contemporània del segle XVIII, XIX i XX. Les tres guerres carlines són guerres civils que defensen un model de furs als carlistes i per la visió catòlica conservadora en estat deshumanitzats fins a l’actualitat i el model centralista liberal en el qual les propostes han estat unes propostes que plantegen un model periodístic que sobresurt amb èxit i que té tanta empenta per la modernitat que fins i tot l’art és catalanista, com és el modernisme. O fins i tot la indústria i l’economia malgrat l’expoli econòmic, perquè fins i tot, les construccions internes de Madrid, s’havia de fer càrrec del ministeri de foment. La qual cosa provocava un drenatge constant de recursos econòmics de la perifèria fins aquí. Ja Almirall denunciava que a finals del segle XIX, els ferrocarrils de Catalunya anaven a la velocitat més baixa de tot l’Estat Espanyol, i hi havia una falta d’equipaments e inversions, ho denunciava als anys 80 del segle XIX Valentí Almirall. És una història secular, per tant, el periodisme ha jugat un paper de construcció i mentalitat, ha jugat un paper de reivindicació de tòpics amb una gran contundència. Hi ha periòdics militars que al costat de tota l’acció de les Acadèmies d’una forma constant, ajuden a construir una ideologia que esdevé dominant. Fins a l’extrem que esdevenen tòpics les nostres peticions: Pide más que un catalán. Sí, com si el català li agradés demanar quan és una persona que tenia l’orgull de no haver de demanar caritat i abans actuava amb un altre posició personal. És un fet, per tant, de confrontació i de lluita ideològica.
No he contestat perquè és impossible sense uns estudis de recepció, conèixer-ho>>.
L’exèrcit tenia aquest component anticatalanista?
<<Tres qüestions prèvies. Primera, l’exèrcit és un organisme públic. Són aquelles persones que estan disposades a donar la vida per salvar la dels civils. Segon punt, l’exèrcit tradicionalment no ha estat considerat per la modernitat i la racionalització. L’exèrcit arribarà amb unes quotes de corrupció tan altes que la guerra del Marroc s’arriben a quedar els diners dels sacs d’ajut. És una xarxa ineficaç, les victòries de l’exèrcit no ho són, hi ha molta grandiloqüència. Quines són les victòries de l’exèrcit del segle XIX? A la Guerra del Francès ha de ser el poble qui agafi les armes, etc. Per tant, no té prestigi. Amb aquesta posició ens trobem que una zona perifèrica que ha estat guanyada militarment, Catalunya, té una identitat i llavors la vol recuperar. Aquesta identitat topa amb una posició centralista i per tant l’escenari és el periodisme. Quin és l’escenari del conflicte? És l’humor, humor amb jocs de paraules ingenus que no poden portar més d’un somriure irònic, però que el militar que té un toc d’humor molt exacerbat, ho contempla amb cua de palla, amb molta sensibilitat, i reacciona. I el Cu-cut!, un setmanari popular catalanista il·lustrat, que hi col·laboren persones com Josep Maria Folch i Torres, personatge revolucionari, col·labora Junceda, que aposta pel catalanisme,... i molts d’altres. Cornet, per exemple,que dibuixa amb un cor. Quins són aquests acudits? Un militar que puja o baixa una bandera i dos paisans que se la miren diuen: aquests colors em sembla que perden... Els colors que són vius el primer dia, es van descolorint. En llenguatge col·loquial es diu que es perden els colors, però perdre també és perdre una batalla. Sempre es fa el doble joc. Això arriba al límit quan surt un acudit del Junceda quan la Lliga ja guanya les eleccions a Catalunya i es veuen dos militars i un li diu a l’altre: Què passa que n’hi ha tanta gent? L’altre diu que es el banquete de la vitoria. El banquete de la victoria? Vaya, seran paisanos. Això els hi toca la moral. Hi ha una tradició de violència, diaris de Madrid són assaltats, El Resumen, El Globo, a finals del segle XIX. És a dir, si tu no creus, ja creuràs. Apliquen la violència. Resultats: que els militars, això es veu a la pel·lícula del Coronel Macià en una escena molt fidel, en quadrilla, que és una agreujant, amb nocturnitat, que és un altre, amb abús d’autoritat, que és un altre,... van a les impremtes i les destrueixen, van a la de La Veu de Catalunya que no té res a veure amb el Cu-cut! i la destrueixen ... Surt aquest sentit de destrucció de la diferència, perquè si fos el Cu-cut! anirien al Cu-cut!, però si van a La Veu de Catalunya que hi té a veure. Sabien molt bé que volien destruir el catalanisme. El resultat és que es llencen mobles, es trenquen,... en fi. Prat de la Riba, a les seves obres completes hi ha un article molt maco que es diu Serenitat que deia què dirien vostès si venen a casa seva i els assalten. El fet, doncs, de tenir aquesta posició de lluita, s’aconsegueix el que la política no havia aconseguit que és que tots els partits catalans van al copo, és a dir, a la majoria. I tret em sembla que són un grup, tots els altres, de carlins, de republicans, espanyolistes, catalanistes, tots van i és el moviment de la Solidaritat Catalana. Rere un any hi ha altres conflictes, però el fet és que els culpables d’aquesta acció que és tota l’oficialitat barcelonina d’uniforme no són castigats. El marquès de Camps ensenya una destral d’intendència a les Corts i diu Con esto ha sido con lo que se ha destruido y tal...>>.
Material audiovisual explicatiu:
Sabem el que va passar i que tot va ocórrer a partir de l’acudit d’en Junceda...
<<Era la gota d’aigua, no era per un acudit. Eren tots els altres acudits també, però aquest va ser el que els va fer dir hasta aquí hemos llegado. El diari ABC o la correspondencia de España diuen, 'que se han creído estos catalanistas, a por ellos'...>>.
...exacte, arran d’una sèrie de “provocacions” van creant el sentiment d’ira que acaba provocant aquesta situació de violència.
La consciència política de la societat. Quan comença a arribar la lliga i els nous partits que trenquen el bipartidisme, la societat realment s’adona del que està passant?
<<La societat s’adona sempre de la realitat, però moltes vegades no té mitjans per expressar-ho. És una situació de violència, no es pot fer res. Quina consciència pot haver-hi si es perden totes les guerres i les revoltes que hi poden haver es tornen a perdre? Quin és el sentit? La manera de pensar és diferent. Posaré un exemple: un castellà deia quien calla otorga. Hi esteu d’acord? A vegades sí, qui calla es fa còmplice, tu no pots parlar de tot. El català diu qui calla no diu res. Tu no saps el que pensa. Pregunta-li. Són dues maneres de pensar. El català amb aquesta posició diu:hem de fer política d’una manera diferent. I no és estrany que els partits moderns surtin aquí i diguin que volen veure el cens i que els morts no voten. A partir d’aquest moment surten interventors, surten cens electorals,... això neix aquí, neix a Barcelona... A mesura que es pren consciència de la situació quan la dictadura del 1874, el cop d’Estat del 74, porta la monarquia i aleshores aquesta s’ha consolidat... pensem que l’esclavitud és vigent a finals del segle XIX a Cuba, quan aquesta pertany a Espanya. En aquesta situació, Barcelona viu d’esquena a Espanya i de cara al mar, i Catalunya mira al Nord i no mira al Sud. Es basen en la llibertat, fraternitat, es canta la Marsellesa. Per què s’ha de cantar la Marsellesa a les manifestacions de protesta del segle XIX i XX? Perquè vol llibertat. Encara que vulgui dir centralisme per Catalunya Nord,... Però l’altra població això no ho sap, només sap que la persona té uns drets. Això arriba amb la Revolució Francesa>>.
