Context històric

Polític

La política del primer terç del segle XX ve marcada per la decadència progressiva del sistema bipartidista de la Restauració, que desembocarà en el cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923. Els partits liberals i conservador espanyols havien perdut els líders carismàtics que els havien encapçalat al s. XIX (Sagasta i Cánovas del Castillo respectivament), i que havien aconseguit consolidar la seva alternança pacífica en el poder. El sistema seguia vigent entrat el segle XX, però amb unes circumstàncies fortament canviants:

- S’havien perdut les últimes colònies d’ultramar, cosa que comportava un gran greuge econòmic, deteriorava fortament la imatge de l’exèrcit i minava la moral de la societat espanyola.

- La coneguda fornada d’intel·lectuals de la Generació del 98 clamava per modernitzar el país i es lamentava dels mals espanyols.

- Els dos partits dinàstics perdien força i eren incapaços d’encarnar i tirar endavant la reforma del sistema.

- Altres forces polítiques, com els nacionalistes i regionalistes, anaven a l’alça. En el cas català, apareix la Lliga Regionalista.

Econòmic

Pel que fa al context econòmic del primer terç del segle XX, són tres els aspectes claus a remarcar: la tendència al creixement, la transformació estructural i el nacionalisme econòmic. Ens trobem en una època de transició, on es va del model agrari cap a un de nou, el model industrial. La seva aparició fa que es produeixi una dualització entre Catalunya i Espanya a tots els nivells.

A l’àmbit geogràfic, la industrialització s’instaurà principalment a la perifèria d’Espanya, i en concret en el cas de Catalunya, a la ciutat de Barcelona (especialment al barri de Sant Martí i al Port de Barcelona). La resta de Catalunya va continuar amb el model agrari tradicional, quedant-se més endarrerida respecte al ràpid desenvolupament de l’àrea barcelonina.

L’economia catalana del primer terç del segle XX es construeix sobre la base del nacionalisme econòmic, és a dir, sobre una política econòmica proteccionista i d’ intervenció. El inicis d’aquesta política es situen en la crisi agrària de finals de segle, amb l’elevació dels aranzels i la nova legislacó amb mesures que afavorien l’iniciativa privada.

En el primer terç del segle XX es produeixen diversos canvis en la indústria catalana. D’una banda, es dona una diversificació de la indústria (sectors químic, metal·lúrgic, automobilístic, agrícola, etc.). La indústria del tèxtil en canvi, que havia estat el sector referent els darrers anys i del qual depenia l’economia catalana, disminueix la seva producció com a conseqüència de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles (Cuba, Puerto Rico i Filipines), el creixement va passar de ser d’un 5’5% el 1898 a ser del 2’2%. I un altre fet clau del context econòmic és l’extensió de l’electrificació, amb l’aparició de grans companyies hidroelèctriques com la Canadenca. L’electrificació va marcar l’inici de la Segona Revolució Industrial a Catalunya.  

Per últim, cal afegir que és precisament en aquest context de canvi cap al model industrial (on les classes mitjanes guanyen protagonisme) i de nacionalisme econòmic que es situa l’inici de la societat de masses.

Tecnològic

En el primer terç del segle XX es produeixen diversos canvis en la indústria catalana. D’una banda, es dóna una diversificació de la indústria: com hem dit, els sectors químic, metal·lúrgic i automobilístic són exemples dels que més es transformen, amb innovacions que milloren la seva producció i els col·loquen com a indústries referents al país, en canvi, el tèxtil perd la seva categoria capdavantera i dominadora de la indústria catalana, tot i que hem de tenir en compte que malgrat perdre aquesta condició tan important, seguia tenint el seu pes específic en el mapa català. 

Un altre fet clau del context tecnològic és l’extensió de l’electrificació, amb l’aparició de grans companyies hidroelèctriques, com la Canadenca. L’electrificació va ser un dels factors que més va marcar l’inici de la Segona Revolució Industrial a Catalunya. Va permetre la implantació i/o extensió d’aparells com el telègraf, la ràdio o el telèfon, i en el camp de la comunicació, va potenciar la creació de grans diaris i rotatives, que aconseguien arribar molt més lluny en el territori. La mobilitat esdevé element central de la societat. Les persones, les notícies i les coses es mouen entre distàncies més grans, i a velocitats més ràpides, ja sigui gràcies al petroli i els seus nous transports (els cotxes i els autobusos) o a la ja comentada electricitat, que alimenta els nous trens, tramvies, i les primeres línies de metro a Barcelona.

Social

Durant els primers trenta anys del s. XX, a Catalunya es produí un creixement molt important de la població, amb una taxa de l’11,02%, però a Barcelona el creixement va ser mol més exagerat, ja que va doblar la seva població durant aquest període, i contenia més del 36% de la població total catalana. La concentració urbana en el conjunt del país també va ser molt notòria: el 1930 un 54% de la població vivia en poblacions de més de 10.000 habitants. Cada cop es fa més creixent la diferència entre el camp i les ciutats. Cap al 1910 trobem ja diverses línies d’autobús, s’amplien els ports i es va il·luminant el Litoral. És notable un augment constant de les activitats secundàries i terciàries de les ciutats, que s’omplen i creixen, tot i que no sempre ordenadament i sovint amb molts problemes. La immigració provinent d’algunes zones meridionals d’Espanya és un element a tenir en compte.

Cada cop es fa més notòria la presència a l’alça de la classe mitjana burgesa, que obté segones residències particulars fora de Barcelona i les grans ciutats, i vol potenciar i diversificar el seu oci i un nou concepte creixent que agafarà un valor destacat: el temps lliure.

El moviment obrer s’intensifica, i la classe obrera i popular entra en lluita contra la classe burgesa dominadora per aconseguir fites tan transcendentals en aquella època com la reducció de la jornada laboral (de manera que el poble també obté el seu temps lliure) o la implicació de la dona en el món laboral. Aquest moviment portarà a l’organització de grans mobilitzacions i/o vagues generals que marquen la lluita de classes d’aquest període.

Cultural

La classe obrera del primer terç del segle XX no podia sortir de la seva condició precària per mitjà de l’estudi, les xifres d’analfabetisme eren molt elevades. Aquesta precarietat portava els obrers a malgastar el temps a la taverna i a la passivitat. No obstant això, alguns sectors més conscients van anar actuant sobre la classe treballadora i la van empènyer progressivament cap a la mobilització per mitjà de la premsa, que llegia o li era llegida, els mítings i l’exemple de les vagues, encaminades gairebé exclusivament a aconseguir millores en la seva condició. L’impuls de l’alfabetització i els estudis primaris era promogut en bona part per col·legis religiosos, però també per les institucions publiques i d’altres iniciatives privades

La generació de l’inici del segle XX marca el pas del Modernisme al Noucentisme. Aquests moviments expressen un canvi en la mentalitat i la sensibilitat que transcendirà l’àmbit artístic estricte, i fins i tot cultural. A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. Els noucentistes veuen que el lloc ideal per a dur a terme tots els canvis que s’han plantejat és la ciutat, reflex dels camins que pren la civilització. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme, però a diferència d’aquest, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura.