Aquest partit polític va néixer el 1901, de la mà de personatges que amb els anys esdevindrien emblemàtics, com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Josep Puig i Cadafalch. De caire catalanista conservador, les seves principals idees eren reformar el sistema de la Restauració a través del regeneracionisme i el regionalisme, l’autonomia política i administrativa per a Catalunya i lluitar contra el caciquisme i el frau electoral que donava el control de l’Estat als partits dinàstics (les cèlebres “tupinades”), a més a més que va servir per articular políticament els interessos de la burgesia industrial catalana de l’època. Va ser el clar referent del catalanisme polític fins la dictadura de Primo de Rivera.
La Lliga va acaparar primer els vots de la burgesia i la classe mitjana catalanes ja a partir del 1903. Així va aconseguir trencar a Catalunya el bipartidisme que el caciquisme atorgava als dos partits dinàstics, amb destacades victòries electorals. A partir d’aquí, la Lliga va anar acaparant cada cop més el vot català tan en eleccions provincials com estatals. Prat de la Riba n’era el principal líder, i Francesc Cambó l’home fort a Madrid.
Però convé destacar el que en podríem dir la “cara fosca” de la Lliga Regionalista de Catalunya. Es declaraven catalanistes, però a la vegada la seva naturalesa benestant i burgesa els portava a mantenir un caràcter conservador. Malgrat ser un fet històric de gran transcendència per Catalunya, que lluny queda la Mancomunitat (que es va haver de pactar a Madrid, i amb el beneplàcit del rei Alfons XIII) d’aquell estat federal català, dins la “Federació espanyola” que demanava el mateix Prat de la Riba en el seu llibre del 1906 “La nacionalitat catalana”. Aquesta dualitat, de voler ser catalanistes i a la vegada no ser capaços de prescindir d’Espanya per tirar endavant les ambicions i els projectes polítics i econòmics de la burgesia catalana, va posar la Lliga en més d’un compromís, alguns ben alarmants, com en la Setmana Tràgica.
