Fundada per Prat de la Riba l’1 de gener del 1899. Cal destacar el titular que portava la primera publicació:
Va néixer a partir del setmanari que portava el mateix nom, però que fou creat 8 anys abans per Narcís Verdaguer i Callís (esdevindrà el portaveu del partit de la Lliga Regionalista). Un dels fets destacables de “La Veu” és la seva suspensió al maig del 1900, cosa que obligà a canviar el nom de la publicació per “La creu de Catalunya” o “El diari de Catalunya”. Tot i això, el 1 de març de l’any següent, recuperava el seu nom. Durant els pròxims anys, van passar per la redacció de “La Veu” col·laboradors com Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Maria Folch i Torres...
Va néixer a partir del setmanari que portava el mateix nom, però que fou creat 8 anys abans per Narcís Verdaguer i Callís (esdevindrà el portaveu del partit de la Lliga Regionalista). Un dels fets destacables de “La Veu” és la seva suspensió al maig del 1900, cosa que obligà a canviar el nom de la publicació per “La creu de Catalunya” o “El diari de Catalunya”. Tot i això, el 1 de març de l’any següent, recuperava el seu nom. Durant els pròxims anys, van passar per la redacció de “La Veu” col·laboradors com Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Maria Folch i Torres...
Un dels fets puntuals i que cal destacar referent al diari, és l’article reproduït d’un diari de Perpinyà a “La Veu de Catalunya sobre el moviment dels viticultors del Migdia de França, que en aquell moment era fort. Aquest article valgué un procés amb empresonament al senyor Prat.
Després dels fets del Cu-cut del dia 21 de novembre de 1905, la mitjanit del mateix dia el diari va treure una edició amb un escrit duríssim amb titulars com: “En plena anarquia militar”. Aquesta publicació va ser la causant de la suspensió del diari entre el 4 i el 16 de desembre. Per evitar més problemes, quan el diari va tornar a funcionar va publicar que es declarava contrari al separatisme del qual era acusat: “per regressiu i incompatible amb l’esperit i les aspiracions de Catalunya”.
El seu final va arribar al 1937 després de molts anys de decadència.
Així definia “La Veu de Catalunya” el seu fundador Prat de la Riba:
“Pel poch temps que conta d’existencia La Veu ha aconseguit una difusió y una influència social sense exemple a Barcelona. Fora del Brusi cap diari havia arrivat a conduir y girar l’opinió catalana com ho ha fet La Veu, no al cap d’un sigle de sortir sino al cap de pochs mesos, i ni’l Brusi havia lograt com ha lograt La Veu, dirigir no solament les classes intelectuals y acomodadas sino també influir poderosament en les populars. Cap periodich tampoch havia arrivat ab un any y mitj de publicarse al grau de difusió de La Veu i són molts els que després de anys y anys de publicarse no hi ha arrivat encara (...).
