A continuació oferim un article, publicat a La Veu de Catalunya el 27 de novembre de 1905 per Enric Prat de la Riba, testimoniant el seu sentiment antipatriòtic vers un exèrcit que en comptes de defensar els seus ciutadans "entra a casa teva a destrossar-la".
"Ja ho han vist els ciutadans de Barcelona. Aquí no hi ha lleys, no hi ha autoritats, no hi ha Estat. Estém en plena anarquia a disposició de qualsevol molí més o menys expontani. Així va perdent Espanya la consideració devant d’Europa, així va devallant el nivell mateix d’aquesta barbara Russia ahont bandes de cosachs, de cosachs vensuts a la Mandxuria, destrueixen indústries y poblacions, o de la moribonda Turquin, ahont les tropes regulars atropellen als ciutadans grechs y armenis.
Atentats com els d’abans d’ahir no son possibles en cap nació civilisada; a Inglaterra, a Alemanya, a Italia, a Fransa, a qualsevol país civilisat, un atentat així seria considerat per tothom, governants y governats, blauchs y negres, de qualsevol procedencia o condició, com una deshoara, com un estigma d’atrás y de barbarie, com un alach a les bases fonamentals de la societat y el bon nom de la nació. La protesta sería unànim y terrible, els culpables per acció o per omissió serían ràpida y vigorosament castigats.
Atropellar gent indefensa, allanar domicilis, que la Constitució declara inviolables, destruir mobiliaris y màquines de propietat particular, son delictes comuns castigats per totes les lleys del Estat.
Donchs aixó s’ha fet a Barcelona, y no ho hau fet unes turbes, unes d’aquestes masses arreplegadisses de les grans ciutats, delritus de totes les corrupcions, sempre a punt en l’hora de la relaxació y desordre, nó. Això ho ha fet, a sanch freda, en una ciutat tranquila, en una ciutat tota confiada a les autoritats, una colla d’oficials de totes les graduacions, és a dir, la flor del exércit, del exércit que ha de ser, y en els paísos civilisats és, salvaguarda de les lleys y dels drets dels estudiants.
Y han estat víctimes del atentat periódics, representants d’una gran corrent d’opinió pública que com a tal pera ells devia ser sagrada; periódichs que significan la protesta contra totes les disbauxes, contra totes les inepcies de la política espanyola; periódichs que, a copia de tota mena de sacrificis, sostenen la necessitat de solucionar la qüestió catalana dintre d’Espanya, única manera de salvarla de total ruina.
¡Quánta inconsciencia! ¡Quanta imprevisió! ‘Quanta ignorancia de perills segurs y irremediables!
Allà ahont pot passar lo que ha presenciat Barcelona, no hi valen crits ni visques. –ja no hi ha res viu. Ja ha comensat la descomposició, y quan la descomposició ha comensat, res pot aturarla.
Pénsinshi, els autors dels atentats d’abans d’ahir. Devant del món civilisat varen afrontar l’estat que’ls paga y han de servir y honrar; devant del món civilisat varen proclamar, per si encara ho ignorava, que a Espanya no hi há exércit, ni ordre social, ni jutges, ni res de lo que caracterisa als pobles civilisats, de lo que és la rahó primera de la seva existencia. Meditin si és així com han de servir al seu país y vegin si en cap gran nació europea, en cap exércit dels que comptan en el món per la seva forsa, per la seva organisació y pel seu patriotisme, trobaran cap oficial capás de semblants atentats ni cap quefe capás de tolerarlos.
Les nacions que viuen, les nacions que están a cobert de sentencíes de mort de les altres, son les nacions sanes, les nacions en que tots els aparells de la vida nacional compleixen la seva missió propia.
En aquelles nacions l’exércit és instrument de la defensa nacional y no de la política interior, se prepara pera guanyar en els camps de batalla, y a les autoritats y tribunals la feina de determinar ahont hi há delicte y als carcellers o butxins el cuidado de castigarlos. Y per aixó, perque cada hú se cuida de lo seu, els que fan lleys les fan ben fetes y els que les aplican son exemple de justicía y les autoritats respectan y son respectades y els oficials del exércit ilustran els seus noms y els de la seva terra assegurant la integritat nacional y fent amb les seves victories, impossibles les amputacions; per separació o anexió a altres potencies, del territori nacional.
Això és a Espanya lletra morta pera tothom que no ho sigui per nosaltres. Sapiguém, nosaltres almenys mantenirnos dintre del nostre dever, no’ls ajudém en la seva empresa suïcida. Tenim representants a les Corts, tením drets que les lleys ens reconeixin pera fer sentir al Estat tot el pes. Tota la forsa de la indignació de Barcelona. No eus en apartém. Ni crits ni xiulets son manifestacions dignes de la cultura de un gran poble com és el poble de Barcelona. Es dintre de les lleys que hem d’obtenirla y l’obtindrém.
Si no és demá, será demá passat. Res d’impaciencies. El temps está de la nostra banda. El temps y els nostres enemichs que semblan ja posseïts d’aquella fatal ceguera que Deu envia als que vol perdre".
