“Al voltant hi havia una gran massa de curiosos contemplant-ho i comentant acaloradament els fets; per la Rambla, copiosos grups anant amunt i avall, entre ells escamots d’oficials amb sabres desembeinats, obligant els civils a donar determinats visques i clopejant els qui s’hi resistien. Vaig veure uns ferits entrant en una farmàcia. La sang se’m va encendre, no sols pel que veia i sentia sinó per la meva impotència de plantar-hi cara. Jo no podia comprendre que el capità general, senyor Delgado Zulueta, pogués tolerar semblant acte d’indisciplina dels militars, car era un home sensat, conscient del seu deure i bon amic de Catalunya. […] Tota la premsa de Barcelona, llevat de la lerrouxista, acusava els militars; en canvi, gairebé tota la premsa de Madrid feia llur elogi, com si amb l’acte d’indisciplina i l’abús de força haguessin guanyat una gran batalla a l’enemic. Veritat és que per a la majoria dels diaris madrilenys ni hi havia pitjor enemic que el catalanisme!”.JOAQUIM CAMPS I ARBOIX
- Como general, ordeno a todos ustedes que se disuelvan”.
- Usted no es general en estos momentos, li contestaren algunes veus.
- Voy a disolverlos a la fuerza, cridà el general.
Replicaren que la Guàrdia Civil no l’obeiria perquè estava amb ells.
Alguns alçaren bastons, altres desembeinaren els sabres. Es dirigien vers el carrer d’Avinyó fins a la impremta Gálvez, on s’imprimia el Cu-cut!. Fent ús de les destrals que portaven esbotzaren la porta entre crits de visques i moris. El material fou destrossat. […] Entre tota mena d’exclamacions estentòries feren ruta cap a la redacció del setmanari, al carrer del cardenal Casanyes, on hi havia la Llibreria Bagunyà. Esbotzaren la porta i alguns s’enfilaren per despenjar el rètol, cosa que no aconseguiren. Tiraren al carrer llibres i mobles, i en feren una foguera. El governador civil era a la botelleria El Nuevo Liceo, amb un coronel de paisà, d’on sortiren quan els grups iniciaven la marxa Rambla amunt en direcció a l’estatge de La Veu de Catalunya, a la Rambla de les Flors. El local, com els anteriors, estava desert. Com que el vigilant es negà a obrir la porta, la destralejaren utilitzant els estris dels Sapadors. S’enfilaren per les veles, rebentaren les persianes, colpiren a tort i a dret el que trobaven. […] El general Castellví intentà en va de detenir la fúria dels assaltants. A primeres hores de la matinada els grups es dissolgueren […] La gent que passava feia en veu baixa comentaris i la seva remor, que s’estenia d’un extrem a l’altre de les nostres Rambles espaioses, semblava, i era cert, que repetia amb la cadència persistent d’una idea fixa les paraules de Roca i Roca: ‘Hem de ser una sola cosa tots els catalans’ ”.
JOAN ALAVEDRA I SEGURAÑAS
“Cridant ‘¡Viva españa!’ i ‘¡Mueran los catalanistas!’ assaltaren la impremta. S’abraonaren sobre les caixes i sobre la màquina, que van destrossar, i agafaren papers, mobles, eines, els apilaren al mig i en feren un foc. El públic protestava i era agredit pels guerrers. Marià Gálvez, el qual havia estat avisat del que passava, es va presentar i va implorar que no el llancessin a la misèria; que ell imprimia el Cu-cut! com imprimia altres publicacions… els militars, així que el van veure, se li abraonaren a sobre i l’estaborniren a cops. […] Quan van tenir la foguera ben encesa anaren cap al carrer de Ferran i marxaren cap a la Rambla cridant ‘¡Viva España!’ ‘¡Muera Cataluña!’. I pretenien que els transeünts repetissin llurs crits. […] Arribaren davant la redacció del Cu-cut!, que estava al carrer del Cardenal Cassanyes. Arborats de ‘patriotisme’, cridaven ‘Viva España!’. I cop de destral ve, cop de destral va, esbotzaren la porta […] El governador civil, general Fuentes, prenia una copa, a la vora dels fets, amb altres militars i deia: ‘Hay que castigar con mano fuerte a los catalanistas’. El públic protestava i xiulava, però no podia fer res per a impedir la salvatjada. […] Enllestida la feina a la llibreria Bagunyà, anaren a assaltar La Veu de Catalunya. […] Tot havia quedat destrossat i tirat daltabaix. Quedava, però, el cartell del balcó. Aquelles lletres de metall que deien La Veu de Catalunya i que, amb l’escut de Catalunya al mig, eren reproduïdes cada dia cop a capçalera del diari. Calia destruir-les. Que no quedés ni el nom. […] Mitja dotzena de ferits; paisans, naturalment. Altres versions varien en matisos, indiquen que es respectà el bust del batlle i l’escut de Catalunya. Bé, sigui com sigui, la redacció va ser assaltada, cremada i inutilitzada. ALEJANDRO LERROUX I GARCÍA
